lunes, 23 de septiembre de 2013

Quan el somni es converteix en realitat.


Quan el somni es converteix en realitat. Quan la realitat es converteix en somni.

A vegades és sorprenent les voltes que dona la vida. Coses que donaves per segures, que pensaves que no podien canviar, de sobte desapareixen i sembla que mai hagin existit. Fets que creies impossibles, propis de la imaginació, passen a formar part de la realitat, del teu dia a dia.

Res és per sempre.
 Res és etern. 
Res és irrealitzable. 
Res és impossible... 
...quan somies.

Apareixes en el millor moment i, alhora, en el pitjor moment. Tot al teu voltant és com un somni. Com quan encara ets al llit sabent que en algun moment hauràs de despertar, i t’aferres als llençols intentant defugir el despertador una mica més. Però no es pot viure dels somnis, com tampoc es pot fugir de la realitat. Després de tot el que hem fet junts, i el que no hem fet... Després d’haver comptat totes les estrelles del firmament. Després de totes les paraules expressades amb la mirada, arriba el cop de gràcia que em fa posar els peus a terra i despertar-me del teu somni. La distància ens separa. Una distància que va més enllà de l’espai i el temps. Em bellugo entre el que és imaginari i el que és de veritat, difuminant la suau línia amb els meus peus descalços amb l’esperança de que tard o d’hora el somni i la realitat es tornin a unir, ni que sigui per un instant.

El temps passa, és inevitable. I quan més temps passa més pesa sobre un mateix. I l’únic que pots fer és decidir la forma de carregar aquest pes sobre les teves espatlles. Amb orgull i sense vergonya, o deixant que la càrrega defineixi la direcció de les teves passes, sense poder avançar cap allà on tu vols anar.

Però la por paralitza fins i tot als més valents. I si et deixes atrapar només et quedarà viure a través dels somnis. Viure una vida que no serà real.

Estàs dispost a pagar aquest preu?
e.
15/09/2013

viernes, 13 de septiembre de 2013

La chica que no sabía querer

Dicen que a querer no se aprender queriendo, sino por necesidad.
Una fría noche de verano, con el sonido de los truenos y la lluvia tras los cristales, se hizo una promesa: No sufrir por amor.
Y es que ella no sabe querer; compra ginebra y amor a partes iguales. ¿Será que el alcohol le sacia y no tiene esa necesidad de amar de la que algunos hablan?
Enfrente de la chimenea y con un libro de Agatha Christie ante sus ojos, lo cerró de golpe.
No podía dejar de pensar en otras cosas. Y es que ella es de todos y de ninguno.
Es libre. Sin dueño. Y esa libertad es la que probablemente le frustre.
No es que tenga la necesidad de 'pertenecer' a alguien, pero tanta libert/soled(ad) llega a hacer que se sienta débil.

¿Sabéis cuando tenéis ganas de vomitar y no sois capaces de arrojar toda la mierda que lleváis dentro? Siento la comparación, pero es algo similar.
Ella tiene mucho amor dentro. Y nadie a quien dárselo. Y eso es un problema. Cualquier día de estos revienta y vomita mariposas con purpurina y corazones de terciopelo.
Y a lo mejor es preferible. Qué coño va a saber ella, si no se ha enamorado en su vida. 
Ni quiere. O sí. No lo sabe. Nunca lo ha hecho.

Mientras tanto, irá esquivando el amor que le den y regalándolo a quien menos lo merezca.

jueves, 12 de septiembre de 2013

Diez años



— Si no vienes, no voy. Y si me quedo, no seré feliz.
— Entonces iré, aunque mi felicidad dependa de ello.
Y así fue como me sacó a rastras de mi hogar. 

Dejando mi vida y los ojos de mi padre llenos de lágrimas.

No cabía en las cinco maletas el dolor que me provocó ver al hombre de mi vida llorar por primera vez.

Le estaba abandonando.

Le estaba siendo infiel.
Pero marché.

Marché hacia la tacita de plata, la cual llené de gotitas saladas y en la que pude navegar durante cuatro largos años.

Caían como cayeron las Torres Gemelas dos años antes, pero dentro de mí.

Allí a pesar de haber alegría, Carnaval y olor a sal de la Caleta, no había nada.

Estaba más vacía que nunca.

Así que decidí beberme las gotas de un sólo trago.

Hay que querer mucho a alguien para interponer su felicidad antes que la tuya propia, ¿eh?


Palma de Mallorca, 11 de septiembre de 2013